Tendències Historiogràfiques II
OPCIÓ 2: LES TRANSFORMACIONS DE L’ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA.
El text anterior ens remet al qüestionament del model de l’escriptura tradicional en història. I ens dóna a conèixer dues formes d’entendre aquest debat coexistents en el món de la historiografia. El primer que se’ns anomena és la crítica post-modernista, que rebutja totes les diferències que es puguin observar entre un text historiogràfic i un de purament literari. I per l’altre banda tenim qui creu en el que ells anomenen “assalt del mercat”, o sigui en l’establiment de noves formes de publicació de llibres per tal d’arribar a un públic més ampli, sigui o no especialista en el tema.
Davant d’aquestes petites pinzellades sobre el debat que es produeix entre divulgació i acadèmia en historiografia, nosaltres, com a historiadors no podem negar l’existència d’aquesta escissió, hi és, existeix i s’està produint cada vegada amb més freqüència. Des del meu punt de vista aquesta “escissió” de la qual es parla és més fruit de les editorials, les quals tenen un afany desmesurat pel “consumisme” i per l’assoliment de vendes en massa, que no pas del propi historiador. Així doncs, és d’aquesta manera que s’opta o s’obliga a optar per la publicació més semblant a una narració literària, amb una estructura similar a la d’un llibre que un podria escollir per oci, sense anotacions al peu de pàgina, ni bibliografies amb les quals poder després documentar-se, etc. Tot per fer-los més lleugers, fins i tot diríem no tant “estrictes” científicament parlant, per poder arribar a un públic més ampli.
Personalment, malgrat aquest nou estil en l’edició de llibres, no crec que ens trobem davant l’extinció de l’antic model més “acadèmic”. Potser no podem parlar tant de condemnat a desaparèixer, sinó més aviat d’una reducció d’aquells llibres consultats tant per especialistes com per aficionats a la història, per culpa de les noves imposicions del mercat, que segueixen els cànons més propis de la literatura narrativa.
Cal doncs, segons el meu parer, que diferenciem entre el que és una obra pròpiament literària (d’oci), del que és una lectura acadèmica (científica), que proporciona uns coneixements, un trampolí per accedir a aquests. I aquesta s’ha de fomentar en una base ja preconcebuda de coneixements, que amb l’ajuda de la documentació, l’estudi, anàlisi, comparació, etc. ha de saber explicar o més ben dit donar informació sobre el tema. I ho ha de fer considero jo, sense oblidar l’objectivitat. És necessari que fomenti més la curiositat pel tema tractat, que no pas ens doni ja uns arguments fixos i que ens creï ja una imatge dels fets, la imatge que l’autor ha volgut. Ha de ser cada lector, a través de la seva experiència el que creï la seva pròpia imatge sobre el tema, estudiant, comparant, etc. I cada visió de cada lector tindrà llavors la seva part de veritat.
Malgrat tot, no hem d’oblidar que la societat en que vivim es fonamenta en la comoditat, i sovint comoditat i curiositat/investigació no van de la mà. És per això que sol tenir més bona acceptació qualsevol llibre que parli d’història seguint l’estructura del model literari narratiu perquè acaba essent més lleuger, més fàcil d’entendre, etc. Però tot i així, crec que no s’ha de perdre el punt acadèmic. Potser no cal mantenir el clàssic acadèmic, però si adaptar-lo als nous i diferents models de lectors als quals pot interessar la història, sense deixar de ser tal i com en el text s’anomena, “un producte seriós”, mantenint referències a les quals adreçar-se, etc.
OPCIÓ 2: LES TRANSFORMACIONS DE L’ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA.
El text anterior ens remet al qüestionament del model de l’escriptura tradicional en història. I ens dóna a conèixer dues formes d’entendre aquest debat coexistents en el món de la historiografia. El primer que se’ns anomena és la crítica post-modernista, que rebutja totes les diferències que es puguin observar entre un text historiogràfic i un de purament literari. I per l’altre banda tenim qui creu en el que ells anomenen “assalt del mercat”, o sigui en l’establiment de noves formes de publicació de llibres per tal d’arribar a un públic més ampli, sigui o no especialista en el tema.
Davant d’aquestes petites pinzellades sobre el debat que es produeix entre divulgació i acadèmia en historiografia, nosaltres, com a historiadors no podem negar l’existència d’aquesta escissió, hi és, existeix i s’està produint cada vegada amb més freqüència. Des del meu punt de vista aquesta “escissió” de la qual es parla és més fruit de les editorials, les quals tenen un afany desmesurat pel “consumisme” i per l’assoliment de vendes en massa, que no pas del propi historiador. Així doncs, és d’aquesta manera que s’opta o s’obliga a optar per la publicació més semblant a una narració literària, amb una estructura similar a la d’un llibre que un podria escollir per oci, sense anotacions al peu de pàgina, ni bibliografies amb les quals poder després documentar-se, etc. Tot per fer-los més lleugers, fins i tot diríem no tant “estrictes” científicament parlant, per poder arribar a un públic més ampli.
Personalment, malgrat aquest nou estil en l’edició de llibres, no crec que ens trobem davant l’extinció de l’antic model més “acadèmic”. Potser no podem parlar tant de condemnat a desaparèixer, sinó més aviat d’una reducció d’aquells llibres consultats tant per especialistes com per aficionats a la història, per culpa de les noves imposicions del mercat, que segueixen els cànons més propis de la literatura narrativa.
Cal doncs, segons el meu parer, que diferenciem entre el que és una obra pròpiament literària (d’oci), del que és una lectura acadèmica (científica), que proporciona uns coneixements, un trampolí per accedir a aquests. I aquesta s’ha de fomentar en una base ja preconcebuda de coneixements, que amb l’ajuda de la documentació, l’estudi, anàlisi, comparació, etc. ha de saber explicar o més ben dit donar informació sobre el tema. I ho ha de fer considero jo, sense oblidar l’objectivitat. És necessari que fomenti més la curiositat pel tema tractat, que no pas ens doni ja uns arguments fixos i que ens creï ja una imatge dels fets, la imatge que l’autor ha volgut. Ha de ser cada lector, a través de la seva experiència el que creï la seva pròpia imatge sobre el tema, estudiant, comparant, etc. I cada visió de cada lector tindrà llavors la seva part de veritat.
Malgrat tot, no hem d’oblidar que la societat en que vivim es fonamenta en la comoditat, i sovint comoditat i curiositat/investigació no van de la mà. És per això que sol tenir més bona acceptació qualsevol llibre que parli d’història seguint l’estructura del model literari narratiu perquè acaba essent més lleuger, més fàcil d’entendre, etc. Però tot i així, crec que no s’ha de perdre el punt acadèmic. Potser no cal mantenir el clàssic acadèmic, però si adaptar-lo als nous i diferents models de lectors als quals pot interessar la història, sense deixar de ser tal i com en el text s’anomena, “un producte seriós”, mantenint referències a les quals adreçar-se, etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario