COMENTARI DE TEXT: Memòria, memòries, relats personals, veritat i història.

Daniel Mendelsohn en el seu article publicat a la revista Avenç nº 356 titulat Prou de parlar de mi, ens parla de les noves concepcions i maneres de fer història que estan sorgint aquests últims temps.
Nosaltres, gent del segle XXI, ens trobem immersos dins el món de les noves tecnologies, les quals avancen a ritmes vertiginosos. I al mateix temps que avancen ens afecten a nosaltres com a persones, i com a futurs historiadors de maneres molt diferents.
Així doncs, tal i com Mendelsohn ens explica en el seu article, els avenços de les noves tecnologies han influenciat les nostres consciències. I cal dir que aquest fet té a la vegada els seus avantatges i desavantatges, ja que al poder, actualment, accedir sense gaires complicacions a multitud d’informacions (no sempre del tot fiables), fa que l’historiador hagi, obligatòriament, de destriar, sel•leccionar, en definitiva, gestionar tot aquest munt de noves fonts d’informació, i d’aquesta manera crear la seva pròpia visió i la seva forma de treball.
Segons els meu parer el veritable historiador ha de crear veritables llibres/relats d’història, apartant-se del que últimament s’ha posat de moda “novel•la històrica” o “relats ficticis amb pinzellades d’història”.
Cal allunyar-se de la literatura de “l’oci” i acostar-se a la literatura de fets reals, explicats de forma científica i coherent. El llibre, relat, etc. d’història ha d’atreure al lector per la realitat que s’hi explica, per això és història. Si fem història cal deixar de banda les ornamentacions, etc. En definitiva, allunyar-se del que coneixem com a novel•la/relat històric. Només així obtindrem una història pura, deslligada de la literatura de l’oci i més propera a un quelcom científic.
És en aquest punt on cal esmentar un cas particular, un exemple, les memòries. Així, com ja hem esmentat anteriorment, el fet que tots tinguem fàcil accés a aquest món de noves tecnologies fa que ens sigui (a tots) fàcil o més fàcil difondre idees, històries, etc. Les quals no sempre són del tot certes. Actualment, tothom, degut a aquest fàcil accés a les tecnologies, al qual ens referíem abans, té la necessitat, l’afany d’explicar històries. I ho fa de diferents formes, expressant els seus sentiments, donant a conèixer els seus coneixements, etc. Però és justament aquí on apareix la invenció. Sovint, encara que el que s’escrigui siguin sentiments, coneixements, fets reals, etc. hi ha la necessitat d’enbellir el text i això fa que es caigui conscient unes vegades i inconscientment d’altres, en la falsedat. Per tant, veiem que hem de tractar els relats, memòries, etc. que inunden les nostres xarxes socials de forma especial. Cal fer una sel•lecció.
Sovint les persones donem una validesa molt més elevada a tots aquells fets, accions, històries, etc. si hi accedim a través d’un text escrit, que si hi accedíssim mitjançant la via oral. Veiem doncs com “l’escrit” dóna sol•lemnitat, credibilitat a un relat. Davant d’això cal anar en compte, ja que no pel fet que estigui escrit i es trobi en xarxa, aquest text és veritable. Sovint tindrà certes parts on hi abundarà la invenció.
Així doncs, nosaltres com a historiadors cal que una vegada més destriem, sel•leccionem, ...la informació, per tal de poder aprendre’n i fer-ne una bona gestió.
Davant de tot això la història com ha ciència ha de respondre amb força, desmarcant-se del camí que segueixen aquests “nous relats històrics” que inunden les nostres pantalles, llibres, revistes, etc. i fer història veritable. Història de fets i donar opinions coherents i objectives, amb les quals el lector (no sempre un historiador) hi observi clarament certesa i prengui, el relat com a mostra comparable amb d’altres de similars, i així crear-se la seva pròpia visió de la història.
Cal encaminar-nos cap a la història veritable, allunyada de les floritures, i sobretot allunyada del que més està de moda avui, la invenció de relats per a l’entreteniment o per cridar l’atenció del lector, per captivar-lo. El lector s’ha de sentir atret pel text històric pel que aquest conté de veritable, pel que conté de coneixement, no per a la seva bellesa literària. No estem parlant de textos per a l’oci, sinó de textos per al coneixement, que malgrat tot el que s’ha dit anteriorment, poden i han de ser textos ben estructurats, de bell contingut i carregats de certesa.

Tendències Historiogràfiques II.

Què fer dels monuments franquistes?

Des de fa uns quants anys s’ha posat al descobert una creixent discussió entorn la conservació o no dels diferents monuments franquistes que hi ha escampats al llarg de tota la geografia espanyola.
Aquest debat encara avui en dia obert, ha suscitat múltiples opinions i ha fet posicionar a polítics i també al mateix poble, dels quals uns en demanen la conservació i manteniment sense sostreure’l de la seva ubicació inicial. D’altres, la opció més moderada, en demanen la retirada i posterior conservació en espais adequats. I finalment, el més radicals volen la retirada i estan en contra de la conservació i mostra en museus, etc.
Després d’aquest petit esbós, hem de dir que quant ens referim a memòria històrica hem de tenir en compte les persones que la van patir i que segurament encara avui en pateixen les conseqüències. És per aquest motiu i per tot el que s’ha esmentat anteriorment, que aquest és un tema especialment sensible, ja que no només és significatiu pel fet que es parli de monuments, plaques de noms de carrers, etc, sinó que també es parla de persones, de sentiments, etc. És per tot això, que el Govern va impulsar l’any 2007 la redacció i entrada en vigor de l’anomenada Llei de la Memòria Històrica. (Llei 52/2007)
En aquesta la llei posa les bases per tal de que els poders públics portin a terme accions dirigides a reconèixer i recuperar la història i a fomentar la memòria democràtica. Així parla en primer lloc d’aspectes diversos, relacionats amb la memòria personal i familiar, les víctimes, els afectats. Entre moltes d’altres mesures de tipus econòmic, de dret, etc. Però també es posen les directrius sobre com gestionar el patrimoni monumental creat durant el període de dictadura franquista. Així doncs, els articles 15 i 16 de la Llei parlen en relació als símbols i als monuments commemoratius de la Guerra Civil, però també de la Dictadura Franquista, que és el que ens incumbeix a nosaltres pel tema que estem tractant. D’aquesta manera doncs, estableix que les administracions públiques, prendran les mesures necessàries per tal de portar a terme la retirada d’escuts, plaques commemoratives, monuments, etc. que es refereixin a l’exaltació, personal i col·lectiva, de la Guerra Civil, així com també de l’època franquista. A més, el mateix Govern, col·labora en l’elaboració de llistats d’identificació de monuments que es corresponguin amb les característiques esmentades anteriorment, al igual que també dona llibertat a les administracions públiques perquè davant de l’incompliment del que marca la llei puguin retirar subvencions, ajudes, etc. a propietaris privats o institucions.
En definitiva el que intenta la Llei de la Memòria Històrica no és res més que intentar tancar totes aquelles ferides que encara avui estan obertes provocades per la Guerra Civil i posterior Franquisme a totes aquelles persones que la van patir en la seva persona directament o a través dels seus familiars.
Davant d’això, la meva opinió com a historiadora i sobretot com a ciutadana és que l’estat ha fet bé de posicionar-se a favor dels ciutadans que van patir les conseqüències de la repressió de la Dictadura i la Guerra Civil espanyola, ja que calia sinó tancar les ferides que és el que pretén la llei, si més no posar-hi una petita cura i reconèixer públicament el patiment injust de persones completament innocents. I això es fa tal i com marca la llei a través de procediments molt diferents tocant diferents punts de la societat, i d’entre aquests, la retirada de monuments que exaltin el poder franquista, potser, des del meu punt de vista és el més significatiu, ja que interpreto la retirada no com una acció per oblidar la història, que òbviament no s’ha d’amagar, s’ha de conèixer tot el que va passar. Sinó com a rectificació. La retirada d’un símbol que donava "suport" en certa mesura a la repressió franquista, és una manera de treure el poder d’exaltació, de treure-li el significat al propi símbol. I segons al meva opinió és necessari que es faci, per tal de que les víctimes directes o indirectes, es sentin valorades i reconegudes.
Així doncs, estic a favor de la retirada de qualsevol símbol franquista situat en espais públics. A favor de la seva retirada, però també a favor de la seva conservació en un altre espai més adequat, perquè, encara que ens pesi és part de la memòria històrica d’aquest país. I com a tal, cal conservar-ho, però no exhibir-ho en espais públics. Crec que aquesta és la manera més bona per recordar la història del passat d’aquest país, però també per restar-li importància, poder, als símbols que representen un sistema polític que va perjudicar a gran part de la ciutadania del país.

COMENTARI DE TEXT TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES II

Tendències Historiogràfiques II

OPCIÓ 2: LES TRANSFORMACIONS DE L’ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA.

El text anterior ens remet al qüestionament del model de l’escriptura tradicional en història. I ens dóna a conèixer dues formes d’entendre aquest debat coexistents en el món de la historiografia. El primer que se’ns anomena és la crítica post-modernista, que rebutja totes les diferències que es puguin observar entre un text historiogràfic i un de purament literari. I per l’altre banda tenim qui creu en el que ells anomenen “assalt del mercat”, o sigui en l’establiment de noves formes de publicació de llibres per tal d’arribar a un públic més ampli, sigui o no especialista en el tema.
Davant d’aquestes petites pinzellades sobre el debat que es produeix entre divulgació i acadèmia en historiografia, nosaltres, com a historiadors no podem negar l’existència d’aquesta escissió, hi és, existeix i s’està produint cada vegada amb més freqüència. Des del meu punt de vista aquesta “escissió” de la qual es parla és més fruit de les editorials, les quals tenen un afany desmesurat pel “consumisme” i per l’assoliment de vendes en massa, que no pas del propi historiador. Així doncs, és d’aquesta manera que s’opta o s’obliga a optar per la publicació més semblant a una narració literària, amb una estructura similar a la d’un llibre que un podria escollir per oci, sense anotacions al peu de pàgina, ni bibliografies amb les quals poder després documentar-se, etc. Tot per fer-los més lleugers, fins i tot diríem no tant “estrictes” científicament parlant, per poder arribar a un públic més ampli.
Personalment, malgrat aquest nou estil en l’edició de llibres, no crec que ens trobem davant l’extinció de l’antic model més “acadèmic”. Potser no podem parlar tant de condemnat a desaparèixer, sinó més aviat d’una reducció d’aquells llibres consultats tant per especialistes com per aficionats a la història, per culpa de les noves imposicions del mercat, que segueixen els cànons més propis de la literatura narrativa.
Cal doncs, segons el meu parer, que diferenciem entre el que és una obra pròpiament literària (d’oci), del que és una lectura acadèmica (científica), que proporciona uns coneixements, un trampolí per accedir a aquests. I aquesta s’ha de fomentar en una base ja preconcebuda de coneixements, que amb l’ajuda de la documentació, l’estudi, anàlisi, comparació, etc. ha de saber explicar o més ben dit donar informació sobre el tema. I ho ha de fer considero jo, sense oblidar l’objectivitat. És necessari que fomenti més la curiositat pel tema tractat, que no pas ens doni ja uns arguments fixos i que ens creï ja una imatge dels fets, la imatge que l’autor ha volgut. Ha de ser cada lector, a través de la seva experiència el que creï la seva pròpia imatge sobre el tema, estudiant, comparant, etc. I cada visió de cada lector tindrà llavors la seva part de veritat.
Malgrat tot, no hem d’oblidar que la societat en que vivim es fonamenta en la comoditat, i sovint comoditat i curiositat/investigació no van de la mà. És per això que sol tenir més bona acceptació qualsevol llibre que parli d’història seguint l’estructura del model literari narratiu perquè acaba essent més lleuger, més fàcil d’entendre, etc. Però tot i així, crec que no s’ha de perdre el punt acadèmic. Potser no cal mantenir el clàssic acadèmic, però si adaptar-lo als nous i diferents models de lectors als quals pot interessar la història, sense deixar de ser tal i com en el text s’anomena, “un producte seriós”, mantenint referències a les quals adreçar-se, etc.